Alpinismo | Alpes

Parlar de Vall d’Aosta és sinònim de Matterhorn i de Gran Paradiso. El parc nacional del Gran Paradiso deu el seu nom a aquest cim de 4.061 m. d’alçada, l’únic cim de més de 4.000 metres que es troba íntegrament en sòl italià. El fet de ser un 4.000 relativament accessible el converteix en el primer quatre mil de molts alpinistes. També la proximitat de Chamonix, gràcies al túnel del Mont Blanc, fan de la seva ascensió un excel•lent recurs per a aclimatar de cara a l’intent al seu veí, el colós dels Alps, el Mont Blanc. Per aquest motiu, els refugis que són el punt de partida de la seva ascensió acostumen a estar plens a vesar de muntanyencs amb el mateix objectiu. Si heu estat per la zona, segur que asseguts a la terrassa del Rifugio Vittorio Emanuele II heu admirat els dos cims de forma piramidal que ens fascinen amb la seva atraient cara nord. Es tracta del Ciarforon i del Becca di Monciair. La meva proposta és l’ascensió al primer d’aquests per la seva cara nord: una escalada tècnica, plenament alpina, lluny de la massificació del seu famós veí. El passat juliol, les condicions de fred, més pròpies de l’abril o març, van fer de la seva ascensió un veritable plaer a causa del bon estat del glaç.

 

Ciarforon i la seva cara nord
 

Becca di Monciair
 

La via amb la rimaia a l'inici
 

Començant la pujada
 

En plena "goulotte"
 

Afrontant l'última pala
 

El primer ràpel
 

Aproximació

Des de Chamonix, ens dirigim al túnel del Mont Blanc (de pagament i força car); creuat aquest seguim per terra italiana (per autopista A5  o carretera nacional SR 23) fins Villeneuve, on prendrem el trencall cap a Valsavarenche; llavors només cal seguir fins a Pont, on acaba la carretera asfaltada i podrem deixar el cotxe en una zona d’aparcament força gran. Des de Chamonix, hi teniu uns 75 quilòmetres i al voltant de l’hora i quart.

Material

Equip personal d’alpinisme, sense oblidar grampons,  dos piolets de tracció, tres o quatre cintes exprés, tres cargols de glaç, joc de “friendsâ€� i de tascons i alguna baga per abandonar.

Ruta

El primer dia farem l’aproximació fins al refugi Vittorio Emanuele II. Des de l’aparcament de Pont, ens dirigim en direcció sud fins trobar un pont per creuar el riu. Seguim el camí que aviat s’endinsarà en el bosc, girant en direcció est i convertint-se en un fressat corriol. Pujarem fent amples llaçades i guanyant alçada amb rapidesa. La ruta és molt concorreguda, no només pels alpinistes sinó també per turistes que s’arriben fins al refugi com a excursió. En aquesta aproximació remuntarem 770 m. de desnivell i hi esmerçarem entre 1h30’ i 2 h.

Cara nord del Ciarforon

Dificultat AD +. Pendents entre 45º i 65º. Possible tram de mixte (M2) amb pendent glaçat de fins a 70º. Llargada de la via: 500 m.

Sortim del refugi Vittorio Emanuele II en direcció sud-est per un corriol marcat amb fites fins trobar el torrent que es forma de la fusió de la glacera (torrent de Chantè). Cercarem el millor lloc per creuar-lo amb compte de no relliscar en el glaç que es forma per la nit damunt de les roques de les voreres i seguirem en direcció sud ja per la glacera de Moncorvè (Ghiacciaio di Moncorvè) fins a l’inici de la via. Aquest es troba just després de la rimaia, al costat de la franja rocosa al costat esquerre de la cara nord de la muntanya.

Després de creuar la rimaia (segons el moment de l’ascensió, pot estar tapada), iniciarem la via per pendents d’entre 45º i 50º fins arribar a la zona rocosa que hi ha prèvia a la pala final. Si es troba tapada, el pendent està al voltant dels 55º-60º. Quan jo el vaig fer, vam progressar per una “goulotte� de glaç i mixte d’uns 70º. En aquest tram, si busqueu bé, trobareu l’únic equipament de la via: un pitó a mitja “goulotte�. Convé muntar una ferma reunió a l’inici i una altra a la sortida per progressar amb seguretat.

Finalitzat el tram de roca i glaç, seguim progressant per l’ampla pala glaçada, d’uns 55º - 60º, (dos o tres llargs) fins atènyer el cim (entre 4 h. i 4 h. 30’).

El descens el farem dirigint-nos cap a l’aresta nord-est de la muntanya. Després d’un breu descens per un terreny poc inclinat (40º), trobarem la primera instal·lació de ràpel (uns 20 m.). Seguirem descendint amb tendència cap a la dreta amb compte fins arribar a una paret rocosa. Allà, haurem de cercar la primera instal·lació (baga amb maillon) per fer el segon ràpel i a mitja paret el tercer. Els ràpels són exposats per la precarietat de les instal·lacions, i tal vegada convindrà reforçar. Tenen trams volats i segons l’hora en què els realitzem, els desglaç causarà despreniments de pedres.

Fets els ràpels, seguim descendint cap a la glacera de Moncorvè per un terreny que progressivament perdrà inclinació. Retornar al refugi des del cim ens costarà entre dues i tres hores. De retorn al refugi, podrem gaudir de nou del tracte amable del guarda i dels seus ajudants i reparar forces prenent una bona “minestrone�.

Dades d’interès:

Rifugio Vittorio Emanuele II: 0039 016595920

http://www.rifugiovittorioemanuele.com