Thursday 16 de July de 2015

Fotos de l'ascensió a l'Aneto per aquesta cresta, la més llarga del Pirineu.

entrada completa

Thursday 16 de July de 2015, 17:52:14

Divendres, 10 de juliol de 2015. Sortim de Barcelona a les 18 h. Més o menys. Molta il•lusió i la sensació que a la tercera va la vençuda. Un primer intent el 2012 va acabar molt aviat, amb un company fent-se un esquinç de turmell de grau dos a l’alçada del forau d’Aigualluts. Altres estius, 2013, 2014 ho hem deixat córrer per mal temps. Sopem a Graus i arribem al pàrquing a les 23. Dormirem sota els estels. La nit és molt clara i els estels enlluernen en mirar-los en la foscor.

Dissabte, 11 de juliol. Ens llevem a les 4,45. Ens vestim i esmorzem ràpid. El pàrquing bull d’activitat dels muntanyencs que volen agafar el primer autobús cap a la Besurta per ser els primers en sortir vers l’Aneto, el de les 5; nosaltres agafarem el de les 5,30, més tranquil.

A les 5,45 som a la Besurta i amb uns quants muntanyencs més comencem a caminar. Som els únics que anem carregats amb motxilla gran, cordes i material de vivac. Els únics que no enfilem cap a la Renclusa, sinó que ens desviem cap a Aigualluts. Guardem els frontals. S’hi veu prou bé, doncs ja clareja. En el camí cap a a Aigualluts hi ha un moment en què es veu perfectament l’Aneto i tota la cresta: uf, que llarg!

Creuem el riuet i encarem la vall que va cap a barrancs, pel costat dret de l’ampla esplanada. Remuntem a bon ritme el camí en mig de grans blocs de pedra. De sobte, sento veus: em giro i veig un grup de tres nois que ens venen al darrere molt ràpid. Van amb pantaló curt i motxilla petita. Quan la vall es bifurca en dos ramals, nosaltres tirem per l’esquerra i ells per la dreta. Remuntat tot el pendent amb el torrent a la nostra dreta, arribem a la capçalera de l’ibon de Barrancs, que rodejarem pel marge de l’esquerra. Avancem per Barrancs, sortejant múltiples riuets del desglaç. En lloc d’enfilar cap al coll de Salenques, més a l’esquerra, decidim anar a cercar el “ronyó rocós” que hi ha a la base de la cresta. El remuntem per una “esquena d’ase”  creada per la pressió de la glacera de Tempestades, quan aquesta existia. La cresteta ens deixarà al peu d’una canal (esquerra del ronyó) que per terreny descompost ens permetrà accedir a la base de la cresta. Quan som al ronyó veiem els tres nois que tot just surten a la colladeta. Hem triat bé, però jugàvem amb avantatge, ja que l’any 2012, l’endemà que el Pep es lesionés, en German i jo vam anar “d’inspecció” fins la Forca Estasen, un dels primers cims de la Cresta.

Són les 10 del matí quan comença la grimpada vers els tres primers ressalts o gendarmes i la Torre de Salenques. Hem dut un bon ritme. Veiem una cordada que està en aquestes primeres dificultats: deuen haver vivaquejat a peu de cresta.

Passem de coronar la Forca Estasen i anem per feina. Escalem el primer mur fissurat sense dificultats. No hi trobem cap clau. Arribem al coll i al forat de la " Pajarita de papel”. Ataco jo el següent mur però m’equivoco i ho faig massa per la dreta. No hi veig cap assegurança i després de provar una i altra vegada no me’n surto: les mans són molt petites, el pes de la motxilla no em deixa escalar bé i no confio en la tracció de les botes. Ho prova el German: tascó encastat per aquí, A0, cap amunt, baga per allà, A0, cap amunt i se’l treu com un campió, però hi hem esmerçat ben bé una hora. Ara em toca a mi amb el tercer gendarme, la Torre de Salenques: ataco l’estret esperó pel flanc esquerre: el pati és brutal, però friend aquí, clau allà arribo força fàcil a la plataforma on munto reunió. Puja el German, segueix i amb A0 dels tres claus seguits ja som dalt.

Rapelem i atrapem la cordada que dúiem davant: són coneguts del German, del CE Àliga, també coneguts de coneguts meus. Van quatre, en grups de dos. Fan un tram amb llarg de corda i després de fer-lo nosaltres (desencordats) ens deixen passar. Progressem ara a l’ensamble per les vires que per la vall de Salenques duen al Margalida. Cada cop està més núvol però no amenaça pluja. Deuen ser les tres de la tarda. Ens hem  retardat una mica entre el segon ressalt i en haver d’esperar que ells escalessin davant nostre, però ara anem ràpid i de seguida ens plantem a l’últim tram vertical abans del Margalida, on hi trobem una altra cordada de dos nois de Barcelona. Em pregunten si el Margalida és el cim que tenim damunt nostre. Els dic que crec que sí, però és molt fàcil equivocar-se... un d’ells diu que ha escalat fins dalt i no li ho ha semblat, i llavors ha desgrimpat. Bé: per a què servei un GPS amb el track? per fer-lo servir en moments com aquest. El trec, l’encenc i efectivament tenim el cim del Margalida a 15 mts. Com que sembla que no se’n refien tiro cap amunt, assegurant-me el German i en un plis corono el cim. Puja el German i l’altra cordada. Mentrestant les dues cordades del CE Àliga han decidit no fer cim i tiren per sota. Quan desgrimpem el Margalida, ens les tornem a trobar al davant. Una d’elles va molt lenta i no tenen intenció de deixar-nos passar de nou (?). Els nois de Barcelona també van darrere nostre en ensamble. Finalment coronem tots el Tempestades. Comentem el que queda de cresta i les dificultats que hi ha abans de la Punta Brecha de Tempestades: una placa ataronjada molt vertical. Ens comenten que es pot evitar fent un ràpel i anant a cercar una canal que et deixa al cim.

El grup del CE Àliga decideix que ja en tenen prou i vivaquejaran al cim del Tempestades. Nosaltres seguim endavant. Els nois de Barcelona venen darrere nostre, deixant que obrim camí. Arribem a la famosa placa: es veu molt vertical i sense assegurances. El ràpel per esquivar-la no es veu per enlloc. Llavors els nois de Barcelona que ens han atrapat comenten que hi ha una variant a la dreta marcada per un clau difícil de veure. Amb el German ni ens ho plantegem: anem-hi, no sigui que el ràpel acabi en una encigalada brutal. Tira el German i s’ho passa sense dificultats. Vaig jo de segon i també ho passo fàcil. En veure-ho, els nois de Barcelona decideixen fer el mateix. Coronem la Punta de la Brecha de Tempestades, però ara ve una desgrimpada molt delicada: passos de III i terreny molt descompost, o bé un ràpel, a priori de 30 mts. Decidim rapelar però a la vista d’on veiem la canal dubtem que el ràpel sigui de 30 mts. Portem cordes 60 mts.: no tindrem problema, però els nois de Barcelona en duen dos de 30. Ens demanen rapelar per les nostres cordes i els diem que sí. Va el German i aprofita tot el que pot la corda. Vaig jo i veig que el ràpel no va recte (això deuen ser els 30 mts.) sinó que fa un gir de 90º. “Malament – penso- ja podem resar perquè les cordes no s’enganxin”.

Són les 20 h. Estic a la Brecha. Està molt núvol. Fa vent. Quant portem de camí? Hem començat a les 5,45, casi 15 hores. Només parant quan ha sigut imprescindible. Esperem els altres dos nois. Baixa un. I ara l’altre. L’espera se m’està fent eterna. Ara tinc clar que arribar a l’Aneto serà complicat. M’agafa fred. Començo a tremolar convulsivament. Només duc una samarreta de màniga curta i el tallavents. M’ho trec, em poso un folre, el tallavents i a sobre un “plomes” mitjà. M’ajupo i em protegeixo del vent. Mentre, el German i un dels nois comencen a recuperar les cordes. Freguen molt . “Malament”, penso. L’altre noi passa de tot i es posa a fondre neu d’una congesta que hi ha al bell mig de la canal. Fa hores que estan sense aigua. Se’m van passant les tremolors. Quan porten uns 20 mts. de corda recuperats, aquesta s’enganxa. No hi ha manera de recuperar-la. “Fotuda”, penso. Ho proven un  i altre cop i res. Llavors el noi de Barcelona, que porta peus de gat, s’ofereix a pujar. Es posa els gats i amb un nus de machard a la corda enganxada tira cap amunt. L’espera se’m fa eterna, però ja no tinc fred i em trobo bé. Al final crida “Ja està, estireu”. Buf: estirem i recuperem les cordes, però ens hi hem passat 1 h. 30’.

Són les 22h. Hi ha força claror, però fa vent i fred. Estem a la Brecha de Tempestades. Els nois de Barcelona es queden a vivaquejar-hi. Només hi ha un vivac. “Què fem German? Jo tiraria amunt”. “Millor passar la nit aquí i demà acabem”. Ho parlem uns minuts. Finalment decidim quedar-nos. En una lleixa a la paret hi ha un petit vivac que abans no hem vist. Ens n’hi anem. Ens assegurem amb la corda i bagues a l’arnés, ja que estem ben penjats. Ho preparem tot i sopem. Ara m’adono que se m’ha acabat l’aigua (en duia 2 litres !). Bé, de moment no em fa falta. Al German li’n queda una mica i demà la compartirem fins que s’acabi.

Ja és negra nit. Estem estrets, de costat, no ens podem ni posar panxa enlaire, però amb el cansament que duc m’adormo de seguida. Durant la nit aniré dormitant i despertant-me: a voltes és pel vent, comença xiulant de lluny i, a poc a poc, el xiulet es va apropant fins que la ràfega em fa voleiar la funda de vivac que tinc una mica oberta. A voltes per la postura: el braç em fa mal, em desperta i m’obliga a moure’m una mica fins que se’m passa. No tinc fred, més aviat calor, menys quan entra una ràfega de vent. La boira s’ha esvaït i la nit és un esclat d’estels.

Diumenge, 12 de juliol. 6 del matí. Ens llevem i esmorzem. Els nois de Barcelona també es van despertant poc a poc. Un comenta que l’altre ha roncat tota la nit. Desfem el “campament” i reorganitzem el material d’escalada. Xerrem una mica amb els nostres veïns, ens acomiadem i comencem a escalar una placa tombada, de III+, diuen les ressenyes. Buf, com costa iniciar l’activitat. Anem abrigats: capell de llana, guants, “plomes” i passem una mica de fred. Si ho explico ningú s’ho creuria, amb l’onada de calor que hi ha a la vall.. . Seguint la ressenya, i després d’un altre error que ens obliga a fer una ràpel de fortuna de 10 mts. per retornar al bon camí ens plantem al cim de la Espalda del Aneto. Són les 10 de matí. El vent ha anat mancant, el sol ja ens escalfa i guardem tota la roba d’abric. Veiem gent a l’Aneto i ens fem una foto somrients, contents, cofois, ara sabem del cert que ja ho tenim a tocar. Tot i que el que ens queda fins l’Aneto sembla difícil, quan ens hi posem veiem que no ho és en absolut. En ensamble, en 40’ ens hi plantem. Hi arribo esbufegant, assedegat (fa estona que ens hem acabat l’aigua) però amb un somriure d’orella a orella. Foto de cim, felicitacions i trucada, sí, trucada a casa per dir que ara “només” queda baixar de l’Aneto per la ruta dels Portillons. Els muntanyencs que hi ha al pas de Mahoma o a l’avantcim ens miren encuriosits: amb el casc, les cordes, l’arnés i els empotradors... ens cedeixen el pas com si volguessin premiar el nostre esforç, sabedors de manera intuïtiva que n’hem fet una de grossa.

De baixada per la glacera, aprofitem a agafar aigua; per sort ens podrem hidratar ja que la calor comença a ser insuportable.

Ha estat una aventura brutal, que ens ha curtit, que ens ha fet una mica més muntanyencs, una mica més escaladors però també una mica més persones, més coneixedors de les nostres capacitats i flaqueses. Una aventura que en rememorar-la no dubtaria en repetir, tot i que en arribar al cotxe vaig jurar que una i cap més.

Álbums de Fotos relacionados:

• Cresta Salenques -Tempestades a l´Aneto

ańadir nuevo comentario

Alpinismo | Pirineo - França

1 Comentarios

300 m. – 70º màxim Dificultat: D - Zona: Cambre d’Aze (França) Primera ascensió: Desconeguda, segons informació d'Alfons Valls Assequible via de neu amb una mica de mixte, en un gran ambient d’alta muntanya alpina. Fantàstics el primer i segon llarg i un flanqueig de vertigen al tercer. Via del tot desequipada amb l’excepció d’un pitó (si el veieu) que crec que pertany a la via de roca del Pilier Dérobé, que puja per l’esperó.

 

Primer llarg
 

A la 2a reuniĂł
 

Abans del flanqueig
 

Flanqueig
 

Ăšltims llargs
 

Betus and friends
 

ańadir nuevo comentario