Estas en » Serra del Cadí » Archivo de Relatos » Agosto 2008 » El "meu" Tacul (4248 M) - 16 De Juliol De 2008
domingo 31 de agosto de 2008, 10:56:08
El "meu" Tacul (4248 m) - 16 de juliol de 2008
Tipo de Entrada: RELATO | 2941 visitas

El que pretenc escriure no és ni un relat ni una ressenya; tot i que l’etiqueta que finalment li posaré és la de relat, seria una barreja entre un i altre. La idea és escriure quatre coses que poden ser d’utilitat a qui vulgui fer l’ascensió a aquest cim del massís del Mont Blanc.

Per què el Tacul?
Doncs perquè volia ascendir algun cim de més de 4000 metres a prop d’una zona que encara no coneixia, la de Chamonix. Per tant, es tractava de passar una setmana a Chamonix, fent diverses activitats en la que s’inclogués un 4000. Vaig triar el Mont-Blanc de Tacul per diferents motius: no presenta dificultats  destacades (se’l classifica com a PD), el meu nivell i experiència era, a priori, - doncs això mai se sap fins que hi ets- adequat per a aquest cim i era un dels cims que el Bureau des Guides de Chamonix proposava com a “course privée”, fet que m’interessava perquè, si no, hi hauria de pujar sol.

La preparació.
La idea d’ascendir-lo començà a rondar-me pel cap a voltants del mes de març. Tanmateix, la manca de bones condicions per a l’alpinisme al Pirineu català i bona part de la resta durant el passat hivern, eren la causa que no m’hagués posat els grampons des de l’estiu anterior (també, als Alps). Això em feia dubtar de la meva perícia: un any sense emprar els ferros es nota, encara que s’hi estigui avesat. Per sort, a partir de l’abril les condicions van canviar: a meitats d’aquest mes vaig fer una travessa pel Cadí amb pic de Costa Cabirolera i Comabona, inclosos. I a principis de juny, aprofitant les increïbles condicions que encara hi havia, va caure l’Aneto per la Renclusa. Evidentment, sessions de bicicleta, caminades, cims menors no hi van faltar. El cap de setmana abans de partir cap a Chamonix, una “volteta” per Núria amb en Narhinan fent-me de “llebre” m’acabaven de donar confiança en la meva forma física.

El guia.
Després d’enviar vàries vegades el mateix correu al Bureau des Guides de Montagne de Chamonix, em responen que per fer una reserva els he de trucar per telèfon. Després d’uns quants intents (sempre comunicaven o no l’agafaven o es tallava o et deien “no pengis” i et deixaven “penjat”) aconsegueixo fer la reserva. Em sorprèn que no em demanin una paga i senyal, tot i que sí els he de donar el número d’una tarja de crèdit.

L’allotjament.
Arribem a la Vall de Chamonix i ens allotgem al poblet de Les Houches. Els hotels, gites, etc. són més barats als pobles dels voltants que al mateix Chamonix. Les Houches està a uns sis quilòmetres, però no cal agafar cotxe, si no es vol, perquè a l’hotel et fan un carnet d’hoste amb el qual l’autobús que fa el recorregut per la vall és gratuït. De passada, ens estalviem l’odissea de cercar aparcament a Chamonix.

El dia abans.
El dia abans pugem a l’Aiguille de Midi amb el telefèric. Es tracta de veure el recorregut però sobre tot d’estar força estona a 3800 metres per aclimatar una mica. El fet de fer un desnivell de 2800 metres en 20 minuts no em fa gens de gràcia. Ignoro com reaccionarà el meu cos a aquest canvi d’alçada tant brusc. No sé si valdrà la pena pagar dos dies els 38 euros que val el telefèric (anada i tornada), però no se m’acut res més per habituar-me una mica a aquest fet. A punt d’arribar a l’aiguille veig l’aresta de sortida, que demà hauré de passar. Penjat del telefèric veus l’aresta i tot el pati que hi ha fins a  Chamonix. Els alpinistes que s’hi aventuren semblen equilibristes  damunt d’un cable. Quin canguelo!!! Demà he de passar per allà ??? Visitem totes les terrasses, exposicions... i gaudim del dia: les glaceres, el paisatge meravellós de les Grandes Jorasses, la Dent du Geant i tants d’altres. La pujada al Tacul es veu molt vertical, molt més que quan hi ets al peu. El fet d’estar a certa alçada just al seu davant i a més, tenir la visió de la resta de la glacera fins a la vall accentuen el que espero sigui un efecte més òptic que real. Després d’unes tres hores d’anar i venir en alçada tornem a la vall.


Per la tarda ens hem de trobar amb el guia per quedar d’acord per a l’endemà. Mentre estem a l’hotel descansant, rebem una trucada del bureau que ens diu que no es pot fer la “course” perquè el guia els ha dit que hi ha risc d’allau: em proposen fer un recorregut amb grampons per la Vallée Blanche. Jo m’ensorro. Anem a parlar a veure què diuen. La noia que ens atén sembla que se’ns vulgui treure de sobre. Jo li dic que per anar per la Vallée Blanche no necessito guia. Llavors em proposa que faci en “collective” l’aresta dels Cosmiques. La idea m’atrau: al menys no hauré fet el viatge debades. Tanmateix, tot queda pendent de la xerrada que he de tenir amb el guia. Mentre l’estic esperant, la noia em crida i em diu que l’aresta dels Cosmiques tampoc podrà ser en “collective”, però potser el guia m’hi voldrà dur en “privé”, força més car. Finalment, a l’hora que havíem acordat, arriba el guia. Parlem en anglès (jo) i en francès (la meva dona). Sembla que m’hauré de conformar amb l’aresta. Però li dic a la meva dona que insisteixi amb el Tacul: li diem que avui hem vist com hi havia cordades pujant a les onze del matí (!!!) i que a banda d’una petita allau al costat de la goulotte chere, la resta de neu semblava ben assentada. En Lionel (així es diu) canvia de cop: em pregunta quines ascensions he fet i per la meva experiència. Jo li ho explico i ens acomiadem amb l’acord que trucarà al refugi per veure com està la neu i el risc que hi ha i que en ser damunt l’aiguille decidirem. El meu estat d’ànim torna a ser optimista !!!

El Tacul.
Sis del matí. Deixo el cotxe a l’aparcament del telefèric (de pagament). Les taquilles estan tancades però ja hi ha una munió d’alpinistes fent cua tant per treure el bitllet com per pujar al primer telefèric. Em poso a la cua per treure el bitllet. A les sis i quart, puntual com un rellotge, arriba en Lionel. Em fa sortir de la cua i em fa entrar a la guixeta per l’entrada reservada als guies. Em sento incòmode, però el segueixo i trec el bitllet abans que tots els que feien cua davant meu. Ens dirigim cap a l’entrada del telefèric i de nou passem per davant de tots (però quin morroooooo !!!!). En Lionel ensenya un passi i puja sense pagar. Quin ambient tant diferent del d’ahir, amb els turistes. No goso preguntar a en Lionel què farem però el dubte aviat s’esvaeix: un company li pregunta on va i ell contesta “Tacul”. Dins meu tot salta de goig... i de respecte pel que m’espera. Li pregunto per les condicions i contesta que son òptimes. Baixem del telefèric i arribem al túnel excavat a la roca que dóna pas a l’aresta; la gent s’acumula a la sortida però nosaltres ens quedem a uns metres, dins del túnel, lluny de la munió d’alpinistes. Em poso els grampons amb nervis, agafo el piolet, ens encordem i... som-hi. De la resta poc més escriuré. A internet hi ha moltes ressenyes del Tacul. L’ascensió varia força segons la posició dels seracs, la presència o no d’esquerdes, l’estat de la famosa rimaya...  Nosaltres vam estar unes quatre hores per pujar i tres per davallar. L’aresta de sortida estava fineta (a vegades, fins i tot es fa com un mur de neu a banda i banda excavat pel pas de la gent). Al principi, impressiona més pel que saps que hi ha (si caus te’n vas directe a Chamonix) que pel que realment veus. Un cop hi ets i agafes confiança es fa bé, sobre tot després de passar els primers metres, els de més inclinació. N’hi ha que la passen sense encordar-se i sovint t’has de creuar amb cordades que pugen. Una vegada a baix, ens dirigim sense problemes per la glacera fins a trobar el peu de l’ascensió. Nosaltres vam pujar directes, seguint la traça oberta. No hi havia esquerdes i a la famosa rimaya hi havia un estret però sòlid pont de neu. Més endavant, en ple mes d’agost, és habitual haver de baixar-la amb estreps o fent un petit ràpel i després escalar per a superar-la. El pendent és força acusat (jo li faria un 50-55% en alguns trams) i quan pujant veus que hi ha cordades que baixen molt a poc a poc i prenent moltes precaucions et fan dubtar de la pròpia perícia per al descens. Arribats a un llarg serac, vam flanquejar cap a la dreta (oest) fins a assolir un coll. El Mont Maudit i el Mont Blanc apareixen en el nostre camp de visió esplèndids. Els que fan la ruta dels 4000 segueixen en direcció oest, cap al Mont Maudit. Nosaltres vam seguir cap a l’est, a cercar el cim, ja ben visible. En els últims metres de mixte vam trobar una mica de glaç, però sense complicacions. No hi ha paraules per descriure la sensació que es té en ser allà dalt, amb un mar de neu i roca als nostres peus, més si el dia és magnífic i resplendent. Per cert, al cim estàvem sols !!!! La baixada no la vaig trobar tant difícil com podia semblar per les dificultats que havia vist entre els que baixaven quan nosaltres pujàvem. Potser era gent amb poca experiència, doncs a vegades la gent s’atreveix a molt. Com a anècdota, dir que ens vam creuar amb una parella no massa ben equipada: no anaven encordats i ella duia texans i un llarg pal a mode de piolet (!!!!). Un cop a baix,  remuntar l’aresta fins l’agulla de Midi és un pal. Són 300 metres de desnivell que es fan feixucs després d’haver-te masegat els quàdriceps en el descens. Tanmateix, les pors del dia abans i del moment de baixar-la són ja del tot inexistents. El tracte del Lionel va ser exquisit. Es va ben guanyar el seu sou. De nou a Chamonix, ens acomiadem amb una forta encaixada després d’haver intercanviat adreces i telèfons.

I fins aquí el “meu Tacul”, la resta de la setmana, turisme, escalada esportiva, senderisme... però d’això en parlaré en un altre post.

PS: mentre acabo d’escriure aquestes quatre ratlles conec la notícia de la mort de vuit alpinistes (austríacs i suïssos) per una allau al Tacul. Serveixi el relat per retre un petit homenatge a la seva memòria.

La ruta:

L'aresta de midi:

El cim:




Añadir nuevo comentario
Usuario de Madteam.net No usuario




Vista Previa



 

 
MadTeam.net | Suscribirte a este blog | Creative Commons License Blog bajo licencia de Creative Commons. | compartir este enlace en Facebook