jueves 20 de diciembre de 2012

Dotze mesos, les dotze activitats més destacades de l'any que aviat acaba.

entrada completa

Alpinismo | Alpes

Parlar de Vall d’Aosta és sinònim de Matterhorn i de Gran Paradiso. El parc nacional del Gran Paradiso deu el seu nom a aquest cim de 4.061 m. d’alçada, l’únic cim de més de 4.000 metres que es troba íntegrament en sòl italià. El fet de ser un 4.000 relativament accessible el converteix en el primer quatre mil de molts alpinistes. També la proximitat de Chamonix, gràcies al túnel del Mont Blanc, fan de la seva ascensió un excel•lent recurs per a aclimatar de cara a l’intent al seu veí, el colós dels Alps, el Mont Blanc. Per aquest motiu, els refugis que són el punt de partida de la seva ascensió acostumen a estar plens a vesar de muntanyencs amb el mateix objectiu. Si heu estat per la zona, segur que asseguts a la terrassa del Rifugio Vittorio Emanuele II heu admirat els dos cims de forma piramidal que ens fascinen amb la seva atraient cara nord. Es tracta del Ciarforon i del Becca di Monciair. La meva proposta és l’ascensió al primer d’aquests per la seva cara nord: una escalada tècnica, plenament alpina, lluny de la massificació del seu famós veí. El passat juliol, les condicions de fred, més pròpies de l’abril o març, van fer de la seva ascensió un veritable plaer a causa del bon estat del glaç.

 

Ciarforon i la seva cara nord
 

Becca di Monciair
 

La via amb la rimaia a l'inici
 

Començant la pujada
 

En plena "goulotte"
 

Afrontant l'última pala
 

El primer ràpel
 

Aproximació

Des de Chamonix, ens dirigim al túnel del Mont Blanc (de pagament i força car); creuat aquest seguim per terra italiana (per autopista A5  o carretera nacional SR 23) fins Villeneuve, on prendrem el trencall cap a Valsavarenche; llavors només cal seguir fins a Pont, on acaba la carretera asfaltada i podrem deixar el cotxe en una zona d’aparcament força gran. Des de Chamonix, hi teniu uns 75 quilòmetres i al voltant de l’hora i quart.

Material

Equip personal d’alpinisme, sense oblidar grampons,  dos piolets de tracció, tres o quatre cintes exprés, tres cargols de glaç, joc de “friends” i de tascons i alguna baga per abandonar.

Ruta

El primer dia farem l’aproximació fins al refugi Vittorio Emanuele II. Des de l’aparcament de Pont, ens dirigim en direcció sud fins trobar un pont per creuar el riu. Seguim el camí que aviat s’endinsarà en el bosc, girant en direcció est i convertint-se en un fressat corriol. Pujarem fent amples llaçades i guanyant alçada amb rapidesa. La ruta és molt concorreguda, no només pels alpinistes sinó també per turistes que s’arriben fins al refugi com a excursió. En aquesta aproximació remuntarem 770 m. de desnivell i hi esmerçarem entre 1h30’ i 2 h.

Cara nord del Ciarforon

Dificultat AD +. Pendents entre 45º i 65º. Possible tram de mixte (M2) amb pendent glaçat de fins a 70º. Llargada de la via: 500 m.

Sortim del refugi Vittorio Emanuele II en direcció sud-est per un corriol marcat amb fites fins trobar el torrent que es forma de la fusió de la glacera (torrent de Chantè). Cercarem el millor lloc per creuar-lo amb compte de no relliscar en el glaç que es forma per la nit damunt de les roques de les voreres i seguirem en direcció sud ja per la glacera de Moncorvè (Ghiacciaio di Moncorvè) fins a l’inici de la via. Aquest es troba just després de la rimaia, al costat de la franja rocosa al costat esquerre de la cara nord de la muntanya.

Després de creuar la rimaia (segons el moment de l’ascensió, pot estar tapada), iniciarem la via per pendents d’entre 45º i 50º fins arribar a la zona rocosa que hi ha prèvia a la pala final. Si es troba tapada, el pendent està al voltant dels 55º-60º. Quan jo el vaig fer, vam progressar per una “goulotte” de glaç i mixte d’uns 70º. En aquest tram, si busqueu bé, trobareu l’únic equipament de la via: un pitó a mitja “goulotte”. Convé muntar una ferma reunió a l’inici i una altra a la sortida per progressar amb seguretat.

Finalitzat el tram de roca i glaç, seguim progressant per l’ampla pala glaçada, d’uns 55º - 60º, (dos o tres llargs) fins atènyer el cim (entre 4 h. i 4 h. 30’).

El descens el farem dirigint-nos cap a l’aresta nord-est de la muntanya. Després d’un breu descens per un terreny poc inclinat (40º), trobarem la primera instal·lació de ràpel (uns 20 m.). Seguirem descendint amb tendència cap a la dreta amb compte fins arribar a una paret rocosa. Allà, haurem de cercar la primera instal·lació (baga amb maillon) per fer el segon ràpel i a mitja paret el tercer. Els ràpels són exposats per la precarietat de les instal·lacions, i tal vegada convindrà reforçar. Tenen trams volats i segons l’hora en què els realitzem, els desglaç causarà despreniments de pedres.

Fets els ràpels, seguim descendint cap a la glacera de Moncorvè per un terreny que progressivament perdrà inclinació. Retornar al refugi des del cim ens costarà entre dues i tres hores. De retorn al refugi, podrem gaudir de nou del tracte amable del guarda i dels seus ajudants i reparar forces prenent una bona “minestrone”.

Dades d’interès:

Rifugio Vittorio Emanuele II: 0039 016595920

http://www.rifugiovittorioemanuele.com

añadir nuevo comentario

Escalada en roca | Baleares - Menorca

Fa uns anys, quan vaig escalar per primera vegada a Menorca, els únics sectors que hi havia eren les vies de Cales Coves i un parell de vies al Cap de Cavalleria. Per accedir a aquestes últimes calia despenjar-se o rapelar pel penyal amb la mar als teus peus i després escalar la via assegurat des de dalt. Quant a Cales Coves, malgrat la bellesa de l’entorn (llavors ja lliure de la incomoditat dels habitants de les coves), les vies em van semblar molt cutres. Potser tenia un mal dia i no escalava fi però les assegurances rovellades no em donaven cap confiança i finalment em vaig dedicar més a nedar a les aigües de color turquesa que a escalar. Enguany, després d’aconseguir trobar a internet la ressenya de les vies, ho he tornat a provar i l’experiència ha estat del tot diferent. L’equipament de les vies que he escalat es veu prou nou i les sensacions han estat realment plaents. Anem per a detallar les dues zones.

La Nausika a Pásame el magnesio - Cales Coves
 

I a Somnis de color rosa - Cales Coves
 

Llucalari - sector de baix
 

Llucalari - sector de dalt
 

Una tortuga creua el camí de Llucalari
 

Cala Llucalari
 

Cales Coves

Accés:
des d’Alaior prenem la carretera que mena a Cala en Porter, passant pel recinte talaiòtic de la Torralba de’n Salort, de visita obligada. Després d’uns vuit quilòmetres arribarem a la cruïlla amb la carretera que provés de Maó en direcció Cala en Porter. Cal que girem a l’esquerra en direcció a Maó i a uns pocs metres trobarem una rotonda on ja veurem indicat, en direcció sud, la cala. La carretera asfaltada es converteix en pista de terra, en estat decent fins que ens apropem al final. Abans del barri que tanca la pista trobarem zones per aparcar. Després només hem de seguir caminant uns cinc-cents metres fins a arribar a Cales Coves.

Les vies

La cala fa dues entrades, una oberta a sud i l’altra a ponent de la primera. La majoria de vies es troben a la dreta de la cala (a ponent). Seguint el caminet de la dreta  arribarem al primer sector, el dels quarts, amb tres vies d’aquest grau: “Gats, moixos i cans”, “somnis de color rosa” i “pásame el magnesio que no veo”. Les dues primeres presenten petits desploms que podem anar superant amb unes bústies de somni i bons peus. Potser són més 5a que no pas 4t, com marca la ressenya. La tercera és una placa tombada amb bona presa. Les tres vies tenen una placa al seu peu amb el nom i el grau. Estan equipades amb parabolts i algun químic. La reunió és amb dos parabolts, cadena, anella i mosquetó.

El sector que segueix està orientat a sud, a l’inici de la cala que s’obre a ponent, a pocs metres del primer sector seguint el caminet. El nom és “sector baix”. Les vies ja tenen més dificultat i van del V+  al 6b +. Els cincs es  deixen fer, però les altres ja són massa per al meu nivell.

Llucalari

D’escalar a Llucalari no n’he tingut cap referència fins aquest estiu, No sé quan s’han obert les vies, però crec que no deu fer massa. Anys enrere, parlar de Llucalari era parlar de la base militar i els canons. Prop de la freqüentada platja de Son Bou, era una zona que mai no havia explorat, per tant em va atraure la idea de fer-hi cap no només per les vies sinó per conèixer una altra raconada de l’illa.

Accés

Abans d’arribar a Alaior (si venim d’Es Mercadal) o just passat Alaior (si venim de Maó) agafem el trencall que mena a l’urbanització i platja de Son Bou. Uns metres després de passar per sota del túnel d’accés i en trobar les primeres cases de l’urbanització, a mà esquerra veurem el pal indicador del camí de Cavalls (GR 223). Després d’aparcar on pogueu, cal seguir-lo i ens endinsarem en el barranc de Llucalari; en ell, ens veurem sorpresos per la frescor de l’espessa marina. Després de caminar quinze minutets arribarem a la cala. També s’hi pot accedir des de la basílica paleocristiana de Son Bou (molt ben indicada), a través d’un camí que surt d’una tanca a l’esquerra d’aquesta i que va a unir-se al GR.

Les vies
A part de les vies, el més difícil va ser localitzar els sectors i el seu accés, ja que no hi ha cap senyal ni fita que ens indiqui on són. El primer sector que vaig localitzar va ser el sector “de baix”. Es troba en una mena d’ampla paret solitària que hi ha a l’entrada de la cala, és a dir al nord d’aquesta. És fàcil d’identificar per una balma que hi ha a la dreta. Per arribar-hi, trobareu un corriol que surt del camí d’accés a la cala i que va en direcció nord fins trobar una paret seca, que cal creuar. Es tracta de vies des de V+ fins a 7b. La majoria desplomem força. Hi ha placa amb nom i grau de la via al peu i les assegurances són químics.

El segon sector que vaig localitzar va ser “el  de dalt”. És on trobarem les vies més fàcils del lloc amb quarts i cinquens molt assequibles, si aneu amb nens. Possiblement el més difícil sigui arribar-hi ja que cal seguir un corriol molt desdibuixat que puja, entre espès matoll,  cap a les parets de ponent. El corriol s’inicia al costat d’una caseta de pescadors o cova artificial que hi ha a la dreta de la cala. Vies equipades amb químics.

A diferència de Cales Coves, cala Llucalari és molt solitària, possiblement degut a què el fons marí és ple de rocam i és una mica incòmode nedar-hi. Està molt oberta al mar, pel que segons els corrents marins, pot haver-hi molta alga surant.

En ambdós casos, la millor hora per escalar és a partir de les sis o set de la tarda, quan el sol davalla cap a ponent i ja no toca a les parets. És llavors quan la combinació d’escalada a l’ombra i alguna que altra capbussada al mar es converteix un tot un plaer.

 Podeu trobar totes les vies ressenyades al web de la Unió Excusionista Menorquina.

añadir nuevo comentario